"D'Almassora en venia un, un d'allà de Cabanes que li pagaven i venia a pegar. Les dones, quan el veien per ací, ja ploraven". La veu de la meua àvia Maria, que va morir el 2009, surt ara del meu ordinador gràcies a la recuperació d'una entrevista que li va fer el 2005 una membre del Grup per la Recerca de la Memòria Històrica de Castelló. La meua àvia hi explica el drama que vivien les dones dels presos republicans que estaven tancats a l'antic convent de la Mercè de Borriana, com s'ajudaven les unes a les altres, com compartien el dolor. Sororitat en estat pur. Com en tota experiència traumàtica, ella tenia alguns records vivíssims en la memòria, com el dia que, a la cua per entrar a la visita amb els presos, va fer callar una dona que explicava com se sentien els seus crits des de fora el carrer a les nits. En aquell context, allò no ajudava, sinó que feia més gran la ferida. Es fa difícil imaginar el patiment d'aquelles dones que es van quedar soles d'un dia per l'altre, sense mitjans de subsistència, i sense saber si els seus pares, germans, marits o fills sortirien vius d'aquell infern.