Per entendre l'obsessió que persegueix els diferents presidents espanyols per tenir protagonisme internacional, amb l'excepció de Mariano Rajoy, cal apel·lar al complex de potència de segon ordre que arrossega l'estat espanyol des que a principis del segle XX va quedar fora dels principals circuits internacionals. Cada cas, això sí, és diferent, i no és el mateix un Felipe González que es va fer un lloc entre dos gegants com François Mitterrand i Helmut Kohl per ajudar a dibuixar el trànsit entre la Comunitat Econòmica Europea (CEE) a la Unió Europea, que un José María Aznar que va trencar amb l'eix París-Berlín per fer costat a Tony Blair en l'aventura iraquiana de George Bush.