En els dies posteriors al 27-O, i quan ja sabia que el seu destí seria la presó, Oriol Junqueras va fer virar la nau d'ERC de l'unilateralisme cap al pragmatisme. Va ser un gir molt ràpid i fins i tot brusc, que només es podia executar sense tensions internes des de la posició de lideratge i legitimitat que donava ser un pres polític i estar disposat (en aquell moment no se sabia quants) a passar una bona colla d'anys entre reixes. La història des de llavors és prou coneguda i ERC sempre va defensar que era fals que hi hagués dues estratègies diferents en l'independentisme un cop constatats els límits de la via unilateral la tardor del 2017. Només n'hi havia una que es basava en dues premisses: vots i diàleg, és a dir, acumulació de forces per obligar l'Estat a negociar. I així van arribar, per exemple, els indults. Sis anys després, Carles Puigdemont ha protagonitzat un cop de timó molt similar a aquell, i ho ha fet, com Junqueras, des d'una posició de lideratge absolut.